Hola!De nou escric sobre aquest gran poeta.
Posaré un article de diari, concretamen del diari vilaweb(diari de l'escolawww.vilaweb.net Aquest article es va escriure a l'any 2003 quan es cumplien 10 anys de la seva mort
Desitgo que us agradi
dimarts, 1 d'abril de 2003
El 27 de març de 1993, ara fa deu anys, es va morir, a la ciutat de València, el poeta Vicent Andrés Estellés, nascut seixanta-nou anys abans a Burjassot (l’Horta). Estellés és considerat el gran renovador de la poesia valenciana i un dels poetes més importants del País Valencià des del segle XV, val a dir, des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella. Els primers passos vers la literatura els féu al diari valencià Las Províncias, on hi desenvolupà tot tipus de tasques, des de treballs d'arxiu fins a reportatges de tota mena, passant per la crítica de llibres i de cinema. Abans, durant el període de joventut, va exercir diversos oficis: mecanògraf, orfebre i aprenent de forner (l'ofici familiar). La vocació poètica d'Estellés es manifestà per primera volta a les primeries de la dècada de 1950, amb la publicació del llibre 'Ciutat a cau d'orella' (1953). Fou llavors que entrà en contacte amb els cercles literaris on s'hi aplegaven Joan Fuster, Xavier Casp i altres membres de l'incipient catalanisme de postguerra. Ara, va ésser durant la dècada de 1970 quan Estellés assolí una gran popularitat, amb obres com el 'Llibre de meravelles' (1971) , on va reflectir magistralment la crua i dura postguerra al País Valencià. Fou també llavors quan es començà a publicar l'Obra Completa, iniciada amb 'Recomane tenebres' (1972) i culminada el 1990 amb el desè llibre, 'Sonata d'Isabel', en homenatge a la seva muller. D'ençà aleshores, s'inicià el reconeixement de públic i de crítica. L’any 1975 va rebre la Lletra d'Or, el 1978 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i sis anys després el de les Lletres Valencianes. Les traduccions fetes a l’anglès, el castellà, l’alemany i l’italià avalen internacionalment l'obra poètica d'Estellés, de to marcadament popular, quotidià, i on l'amor, la mort i el compromís amb el país en són elements indefugibles.
divendres, 19 d’octubre del 2007
divendres, 5 d’octubre del 2007
Poema(Coral Romput)
Hola!avui torno a publicar i posaré el fragment d'un poema de Vicent Andrés Estellés.
El poema es diu Coral Romput i és de l'any 1971. Desitjo que us agradi.
Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil a dur-li uns caramels al seu fill; una mare endolada anirà pel carrer amb un fill alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho; algun funcionari haurà passat el dia vestit damunt el llit d'alguna pensió, recordant el seu poble, potser alguna núvia que va tenir, potser el seu llit de canonge; un marit tindrà ganes de plorar contemplant la seua dona car no li cabrà cap dubte de res de tot allò, i plorarà mirant els seus fills; la comare estarà nerviosa, se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant, tot deixant la partera tota plena de crits; el rector tractarà que la seua mare comprenga que no deu pensar allò que pensa del metge del cantó i aquella xica rossa; la portera haurà vist eixir la del tercer i haurà dit que no sap com el marit està tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros; una mare haurà anat a casa del seu fill amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit, i haurà llavat la roba perquè la seua nora estiga més tranquil.la; un nuvi haurà comptat amb la mà a la butxaca tots els diners que duia; una xica de blanc haurà deixat que el nuvi la besàs a la boca per primera vegada; hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes; una dona haurà eixit pegant crits al carrer i el seu marit darrere brandant un ganivet i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors; l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhinn amb el seu aparell de galena; i la mare que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos i els posa en net amb una cal.ligrafia noble demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet, i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist, i voldria tenir prop la seua cosina i sentir contra el seu el cos bru de la xica, sentir-lo com un cànter, suau, fresc, exultant; i l'aire en la corina. Aquest mes no podré anar al cementeri; anirà ma germana amb qualsevulla amiga; per primera vegada no aniré al cementeri a portar unes flors, a posar unes flors al nínxol de ma filla. Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim. Jo vull que quan em muira em soterren allí, no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol on és el cos petit de la meua filleta, i tenir-la al capçal, i tenir al capçal un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués de despertar el dia del Judici Final, igual que em despertava tants de dies abans. Té dues ales, com les tenen tots els àngels: de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes. Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra, no per humilitat: sols pel que tinc de pare, de pare que volia anar a quatre cames amb la filla damunt per tot el passadís: de pare que volia rebolcar-se per terra i jugar amb la filla rebolcant-se per terra. Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria que aquest desig que dic fos per humilitat. Però no és per això; és pel que tinc de pare. De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat. Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec. Dormiran els veïns del quint pis: ella deu dormir animalment, amb el llençol damunt, cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos. El marit dormirà de costat; del costat dret, amb el colze dret ficat baix del coixí. Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está"- potser tornaran ara del cine, del cafè; ella anirà per casa en camisa, amb sabates de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla. Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills. Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla. Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.
El poema es diu Coral Romput i és de l'any 1971. Desitjo que us agradi.
Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil a dur-li uns caramels al seu fill; una mare endolada anirà pel carrer amb un fill alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho; algun funcionari haurà passat el dia vestit damunt el llit d'alguna pensió, recordant el seu poble, potser alguna núvia que va tenir, potser el seu llit de canonge; un marit tindrà ganes de plorar contemplant la seua dona car no li cabrà cap dubte de res de tot allò, i plorarà mirant els seus fills; la comare estarà nerviosa, se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant, tot deixant la partera tota plena de crits; el rector tractarà que la seua mare comprenga que no deu pensar allò que pensa del metge del cantó i aquella xica rossa; la portera haurà vist eixir la del tercer i haurà dit que no sap com el marit està tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros; una mare haurà anat a casa del seu fill amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit, i haurà llavat la roba perquè la seua nora estiga més tranquil.la; un nuvi haurà comptat amb la mà a la butxaca tots els diners que duia; una xica de blanc haurà deixat que el nuvi la besàs a la boca per primera vegada; hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes; una dona haurà eixit pegant crits al carrer i el seu marit darrere brandant un ganivet i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors; l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhinn amb el seu aparell de galena; i la mare que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos i els posa en net amb una cal.ligrafia noble demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet, i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist, i voldria tenir prop la seua cosina i sentir contra el seu el cos bru de la xica, sentir-lo com un cànter, suau, fresc, exultant; i l'aire en la corina. Aquest mes no podré anar al cementeri; anirà ma germana amb qualsevulla amiga; per primera vegada no aniré al cementeri a portar unes flors, a posar unes flors al nínxol de ma filla. Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim. Jo vull que quan em muira em soterren allí, no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol on és el cos petit de la meua filleta, i tenir-la al capçal, i tenir al capçal un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués de despertar el dia del Judici Final, igual que em despertava tants de dies abans. Té dues ales, com les tenen tots els àngels: de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes. Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra, no per humilitat: sols pel que tinc de pare, de pare que volia anar a quatre cames amb la filla damunt per tot el passadís: de pare que volia rebolcar-se per terra i jugar amb la filla rebolcant-se per terra. Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria que aquest desig que dic fos per humilitat. Però no és per això; és pel que tinc de pare. De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat. Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec. Dormiran els veïns del quint pis: ella deu dormir animalment, amb el llençol damunt, cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos. El marit dormirà de costat; del costat dret, amb el colze dret ficat baix del coixí. Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está"- potser tornaran ara del cine, del cafè; ella anirà per casa en camisa, amb sabates de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla. Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills. Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla. Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)