La caputxeta vermella,capítol 7:'La caputxeta arriba a casa de l'àvia'

[...]Quan la Caputxeta es cansa i para de ballar, decideix que ja es hora d'anar a casa de l'àvia. Comença a caminar, i just quan està a punt de creuar el riu..s'ensopega amb una pedra,la Manuelita cau al riu i la corrent se l'emporta.
A la Caputxeta li dóna molta pena, però en aquell moment veu al llop pujat en una moto anant per un camí que porta a casa de l'àvia. La Caputxeta no li dóna importància i es posa a cantar una altre cançó, aquesta vegada de rap. Entre rimes i rimes arriba a casa de l'àvia. La porta estava tancada, i l'àvia que està mig sorda no escolta els crits de la nena.
N'hi ha una moto aparcada a la porta i la Caputxeta somrient pensa que la seva àvia ha trobat un amic.
Finalment, la Caputxeta aconsegueix obrir la porta i quan entra a casa de l'àvia no es precisament aquesta la que es troba al llit..

Exercicis sobre el modernisme 2

B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).





El modernisme

És difícil fixar els límits del ___modernisme_____________. Se solen proposar aquestes dates:

· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);

· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament _____noucentista___________, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).

El ____modernisme____________ té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’_____esteticista___________ (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la ____regeneracionista____________.




Rusiñol, modernista?



Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter ___noucentista_____________, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del ________________ per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals ________________ –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del ________________ (sense abandonar del tot el ________________ vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat ________________ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut ________________ (________________ per la concepció simbòlica dels personatges i ________________ per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes ________________ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més ________________ –amb l’inevitable regust ________________–, alguna d’escadussera de ressò ________________ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el ________________ sense pal·liatius.

L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al ________________, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

Exercicis sobre el modernisme 1

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:

A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
5.decadentisme


B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
4.simbolisme


C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
2.esteticisme


D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
1.Art Total


E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.
3.regeneracionisme

Victor Català

A l'assignatura lliteratura catalana estem llegint el llibre Sol-litud de Victor Català.Posaré la biografia d'aquest gran autor per conèixer més d'ell.

Víctor Català (l'Escala, 1869-1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Filla d'una família de propietaris rurals. Visqué de la renda familiar al seu poble natal fins al 1904, que alternà l'Escala amb Barcelona. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora. Els coneixements que tenia d'italià i francès li permeteren ampliar les seves lectures. Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia, cosa que incrementà la seva cultura. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s'agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s'amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalismerural" o "ruralisme".

Video de coral romput

Hola!Després d'un temps sense publicar cap cosa,ja que no veniem als ordinadors,ara posaré un vídeo que va fer Francesc Felipe de l'escola valenciana dins del doctorat de comunicació de la univerisitat de València.Al video surt el poema Coral Romput de Vicent Andrés Estellés.

Article:10 anys de la seva mort

Hola!De nou escric sobre aquest gran poeta.
Posaré un article de diari, concretamen del diari vilaweb(diari de l'escolawww.vilaweb.net Aquest article es va escriure a l'any 2003 quan es cumplien 10 anys de la seva mort
Desitgo que us agradi
dimarts, 1 d'abril de 2003
El 27 de març de 1993, ara fa deu anys, es va morir, a la ciutat de València, el poeta Vicent Andrés Estellés, nascut seixanta-nou anys abans a Burjassot (l’Horta). Estellés és considerat el gran renovador de la poesia valenciana i un dels poetes més importants del País Valencià des del segle XV, val a dir, des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella. Els primers passos vers la literatura els féu al diari valencià Las Províncias, on hi desenvolupà tot tipus de tasques, des de treballs d'arxiu fins a reportatges de tota mena, passant per la crítica de llibres i de cinema. Abans, durant el període de joventut, va exercir diversos oficis: mecanògraf, orfebre i aprenent de forner (l'ofici familiar). La vocació poètica d'Estellés es manifestà per primera volta a les primeries de la dècada de 1950, amb la publicació del llibre 'Ciutat a cau d'orella' (1953). Fou llavors que entrà en contacte amb els cercles literaris on s'hi aplegaven Joan Fuster, Xavier Casp i altres membres de l'incipient catalanisme de postguerra. Ara, va ésser durant la dècada de 1970 quan Estellés assolí una gran popularitat, amb obres com el 'Llibre de meravelles' (1971) , on va reflectir magistralment la crua i dura postguerra al País Valencià. Fou també llavors quan es començà a publicar l'Obra Completa, iniciada amb 'Recomane tenebres' (1972) i culminada el 1990 amb el desè llibre, 'Sonata d'Isabel', en homenatge a la seva muller. D'ençà aleshores, s'inicià el reconeixement de públic i de crítica. L’any 1975 va rebre la Lletra d'Or, el 1978 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i sis anys després el de les Lletres Valencianes. Les traduccions fetes a l’anglès, el castellà, l’alemany i l’italià avalen internacionalment l'obra poètica d'Estellés, de to marcadament popular, quotidià, i on l'amor, la mort i el compromís amb el país en són elements indefugibles.

Poema(Coral Romput)

Hola!avui torno a publicar i posaré el fragment d'un poema de Vicent Andrés Estellés.
El poema es diu Coral Romput i és de l'any 1971. Desitjo que us agradi.




Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil a dur-li uns caramels al seu fill; una mare endolada anirà pel carrer amb un fill alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho; algun funcionari haurà passat el dia vestit damunt el llit d'alguna pensió, recordant el seu poble, potser alguna núvia que va tenir, potser el seu llit de canonge; un marit tindrà ganes de plorar contemplant la seua dona car no li cabrà cap dubte de res de tot allò, i plorarà mirant els seus fills; la comare estarà nerviosa, se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant, tot deixant la partera tota plena de crits; el rector tractarà que la seua mare comprenga que no deu pensar allò que pensa del metge del cantó i aquella xica rossa; la portera haurà vist eixir la del tercer i haurà dit que no sap com el marit està tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros; una mare haurà anat a casa del seu fill amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit, i haurà llavat la roba perquè la seua nora estiga més tranquil.la; un nuvi haurà comptat amb la mà a la butxaca tots els diners que duia; una xica de blanc haurà deixat que el nuvi la besàs a la boca per primera vegada; hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes; una dona haurà eixit pegant crits al carrer i el seu marit darrere brandant un ganivet i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors; l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhinn amb el seu aparell de galena; i la mare que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos i els posa en net amb una cal.ligrafia noble demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet, i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist, i voldria tenir prop la seua cosina i sentir contra el seu el cos bru de la xica, sentir-lo com un cànter, suau, fresc, exultant; i l'aire en la corina. Aquest mes no podré anar al cementeri; anirà ma germana amb qualsevulla amiga; per primera vegada no aniré al cementeri a portar unes flors, a posar unes flors al nínxol de ma filla. Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim. Jo vull que quan em muira em soterren allí, no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol on és el cos petit de la meua filleta, i tenir-la al capçal, i tenir al capçal un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués de despertar el dia del Judici Final, igual que em despertava tants de dies abans. Té dues ales, com les tenen tots els àngels: de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes. Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra, no per humilitat: sols pel que tinc de pare, de pare que volia anar a quatre cames amb la filla damunt per tot el passadís: de pare que volia rebolcar-se per terra i jugar amb la filla rebolcant-se per terra. Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria que aquest desig que dic fos per humilitat. Però no és per això; és pel que tinc de pare. De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat. Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec. Dormiran els veïns del quint pis: ella deu dormir animalment, amb el llençol damunt, cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos. El marit dormirà de costat; del costat dret, amb el colze dret ficat baix del coixí. Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está"- potser tornaran ara del cine, del cafè; ella anirà per casa en camisa, amb sabates de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla. Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills. Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla. Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.