Resum De Mercè Rodoreda

Mercé Rodoreda

Mercè Rodoreda i Gurgui va néixer a Barcelona a l’any 1909. El seu avi, com bon català, li va inculcar l’amor per les flors i per Catalunya. La seva formació va ser autodidàctica. Amb vint anys es va casar amb el seu tiet Joan Gurgui i Guàrdia i va tenir un fill. Va col-laborar en moltes publicacions l’any 1938 va rebre el premi Crexells per Aloma. Després de la guerra es va exiliar a França i a Ginebra, però a finals dels anys 70 va tornar a Catalunya per quedar-se definitivament. A l’any 1981 li van concedir el premi d’honor de les lletres catalanes i al 1983 va morir a Girona.
La seva obra en gran part va ser narrativa, es pot dividiren tres etapes: obres de joventut, obres de maduresa i obres de vellesa.

Obres de Joventut

A aquesta etapa son les obres escrites abans de la guerra civil, del 1932 al 1938.
A les obres d’iniciació comença a desenvolupar novel-les que més tard milloraria, com per exemple:

- Un dia de la vida d’un home(1934)
- Aloma(1938)

Aloma va a ser revisada i reescrita a l’any 1969. Aquesta obra es una de les més importants de Mercè Rodoreda i parteix de la narrativa psicològica i simbòlica. A aquesta obra ja es començava a veure els trets característics dels seus personatge: dones que es converteixen en víctimes passives al mantenir relacions fortes amb els homes. La protagonista d’aquesta obra es una adolescent que entra al món dels adults arran d’una relació amb un home madur. Aquesta relació frustra a la protagonista de l’obra.

Obres de maduresa

Mercè Rodoreda va viure el tema de l’exili. Aquesta experiència va frustrar una mica la seva producció literària, i la va retornar a l’any 1958 amb la publicació de l’obra vint-i-dos contes, amb la qual va rebre el premi Víctor Català a l’any 1957. A l’any 1962 es va publicar la novel-la més important de Mercè Rodoreda, i amb la que es va començar a consagrar com una autora coneguda arreu del món, la plaça del diamant.
A aquesta obra ja es comencen a veure la importància dels símbols en l’obra de Mercè Rodoreda. A la plaça del diamant, es veu el procés de maduresa d’una dona i el context històric es troba des d’abans de la guerra civil espanyola fins a la postguerra.
L’última obra d’aquest període va ser El carrer de les Camèlies de l’any 1966, que va conseguir a arribar a lla radicalització dels trets més característics de la novel-la de Mercè Rodoreda. A l’obra s’aprecia el procés de maduresa d’una nena que viu la postguerra desprès de ser abandonada i esdevenir prostituta. Aquest llibre va conseguir el premi Sant Jordi l’any 1966.
Per últim apareix l’obra Jardí a l’any 1967, que des del punt de vista d’un jardiner, anuncia l’univers mític de la narrativa posterior.



Darreres obres

A aquest grup, la primera obra es La meva Cristina i altres contes de l’any 1967 que recull narracions on destaca el tema de la metamorfosi. A l’any 1974 sorgeix mirall trencat, que representa la culminació del seu procés narratiu. Un altre vegada sorgeixen els símbols i a més a més representa el pas del temps.
A l’any 1978 surt un recull heterogeni de contes i narracions.
A l’any 1980 surt Viatges i flors, que està integrat per dos escrits compostos en diferents èpoques. Al mateix any surt Quanta, quanta guerra....que de nou narra el viatge d’un noi jove fins que arriba a la maduresa. A aquesta obra destaquen els espais oberts, i de nou destaquen els símbols.
L’obra de la mort i la primavera de l’any 1986 va ser l’última i roman inacabada. De nou hi té un paper important els símbols, la mort, el món de ficció, un viatge cap a la maduresa i el món oníric.

Ramona, adéu

A aquest tercer trimestre,a l'assignatura de literatura catalana llegirem aquesta obra.
Aquí deixo un petit resum.


Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar.

Montserrat Roig

Hola!
Després de un temps sense publicar cap entrada, ara posaré una petita boigrafia de aquesta gran narradora i periodista.

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop. Es llicencià en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l'any 1966. Fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol. Exercí com a professora a les universitats de Glasgow i Phoenix. És un dels noms més representatius del conjunt d’escriptor que es van iniciar literàriament a finals del seixanta. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó (1971) (Premi Víctor Català, 1970), aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona adéu (1972), El temps de les cireres (1977), premi Sant Jordi, 1976, L'hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de les tres generacions de les famíles Ventura-Claret i miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als setanta del XX incident, sobretot en els darrers temps del franquisme. El 1982 publica L’òpera quotidiana, protagonitzada encara, parcilament , per un Miralpeix. La novel·la La veu melodiosa (1987) i el contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora, en constituïren les dues úniques concrecions donada la mort prematura de Roig, qua causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes. Féu treballs editorials i fou guionista i presentadora de diversos programes de televisió. Col·laborà en diverses publicacions setmanals com “Destino”, “Triumfo”, i diàries, “El Periódico” i l’“Avui”. També escriví textos literaris per a “Lletra de canvi” o “Els Marges”, entre d’altres. En la revista “Serra d'Or” féu llargues entrevistes que posteriorment aplegà en els volums de Retrats paral·lels. Paral·lelament a la seva obra literària ha treballat en diversos camps, entre els quals destaquem la biografia, publicant Rafael Vidiella ,l'aventura de la revolució (1976); el document històric, l'excel·lent Els catalans als camps de concentració nazis (1977); llibres de viatges com L'agulla daurada (1975) sobre la ciutat de Lenigrad, o l'assaig, amb llibres com ¿Tiempo de mujer? (1980). D'entre la seva obra de creació destaquem Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i el volum de memòries Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992). La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals llengües europees, al búlgar, hongarès, neerlandès, hebreu, rus i suec.